Per una banda, per un tret inherent a la dansa que també he comentat en altres articles: La dansa mai és dogmàtica en la seva narrativitat. El que diu, ho diu a mitges, ho amaga. Sempre. Rere el vestuari, l’escenografia o sense anar més lluny rere el propi moviment… La seva narrativitat no és mimètica ni oral. No em cal entrar més enllà en termes de poètica per argumentar-ho: la dansa no diu mai res de forma directa, i per tant tampoc no imposa mai cap contingut al seu espectador. No inclou moralines, diem-ho així, i això avui en dia s’agraeix. Perquè les veritats absolutes ja no colen. No colen en boca dels polítics d’una i altra balconada, i no colen tampoc en boca de creadors. I el món és divers i així ho són els fills que expulsa.

Per altra banda, i entrant també en el perquè de l’anterior, sóc del parer que les noves tecnologies, la multiplicitat d’imatges que rebem en un dia i el fet que siguem hereus d’aquella gran etiqueta de la Postmodernitat ens han dut a un eclecticisme visual que ens fa a tots plegats susceptibles de TDA – o com li dèiem abans, de ser “nens moguts”. Vull dir, bromes a banda, que tenim la mirada avesada als fragments curts, i a la multiplicitat de canals. I això és força nou. A finals dels 90 ja començàvem a tenir correu electrònic i apareixien els primers webmasters, però no hi havia molta gent de peu de carrer que sabés què era un bànner.Avui en canvi la majoria de gent relativament jove – així amplio forquilla fins a més enllà dels 40, no offense intended – gestiona tres o més perfils en xarxes socials diferents, segueix els blocs que són del seu interès i s’informa per petits fragments, seleccionant amb més o menys desordre i més o menys atenció d’entre els milers de canals que ens bombardegen amb missatges en el transcurs d’un dia. “Ser una persona informada”, avui, és un genèric. “Sobreinformada”, també. Voler estar al dia en tot, un impossible. Així, de forma eclèctica anem configurant un imaginari cada vegada més inestable, fluctuant, líquid, parafrasejant Bauman.

D’aquest nou paradigma i d’aquesta hiperactivitat col·lectiva també en surt un panorama artístic eclèctic i cada vegada més híbrid. No dic que sorgeixi avui, ni oblido que ja des dels últims 60 – i en el terreny de la dansa des de Merce Cunnigham i els experiments de Judson Church – l’experimentació, el collage i la barreja han format part del dia a dia dels artistes de totes les índoles i disciplines. També les escèniques.

Però el públic, que sol anar tard i s’acostuma a tot, avui ja no s’escandalitza ni posa cara d’interrogant davant d’aquestes propostes. Al contrari: les reclama, i es mostra avorrit quan un espectacle de dansa gira al voltant només d’un sol tema, o dóna voltes a una sola idea molt clara fins a la sacietat. Per exemple, entre els mil arguments que justifiquen l’èxit de “One flat thing reproduced” de William Forsythe i en fan una obra de referència per tot estudi de la dansa dels últims anys s’hi troba, crec, el seu eclecticisme: només en termes de moviment, hi passen MOLTES COSES. TOTA L’ESTONA. I t’atrapa.

Si ens fixem un moment en el teatre que es fa a casa nostra, avui en dia es parla d’un retorn al real, després d’anys de maresma – fantàstica, no se’m malinterpreti – i de caos damunt l’escenari a base de posar en qüestió la identitat del personatge com a noció, la del dramaturg, el propi autor… i així totes les convencions fent una fila. El teatre s’ha arribat a assemblar molt a la dansa, utilitzant també el moviment en la seva descoberta de nous recursos i fórmules expressives. El què defenso és que la dansa – ja de per sí enrevessada – podria prendre el relleu amb totes les de guanyar en aquesta recerca, bevent d’aquest nou imaginari i deixant-se influir/utilitzant aquests múltiples canals d’entrada. Ella, al cap i a la fi, no té real a on tornar.

No és tant obvi ni tan fàcil com ho exposo. Ni estic defensant que la dansa hagi de perdre la seva autonomia després de tants anys de lluita en favor d’un nou model de Ballet Comique com en temps de Lully – on teatre i música i dansa es repartien la representació d’un argument, sinó al contrari. Crec que per la seva naturalesa la dansa és una perfecta candidata per posar en escena l’eclecticisme de l’avui. Per passar de candidata a elegida, però, també crec que hauria de fer-ho a consciència, VOLENT connectar amb el públic que la ve a veure cada vegada amb més interrogants sense ànim de lucre – és a dir, de resposta concreta.

Tinc un exemple molt a l’abast: La Veronal. Marcos Morau parla del món d’avui – encara que només sigui a través del títol i la seva defensa – i ho fa perquè en parla a través d’una estètica que ens apel·la com a espectadors d’una manera molt directa. En les seves peces s’hi troba tot el que he exposat en aquest article: Eclecticisme, hibridació, connexió amb el món present i el seu funcionar… La dansa va cap aquí.

(article publicat al blog Moving&Thoughts el 18 d’abril de 2012)