Al·leluia, nanos.

Entres en un espai tancat, amb regles pròpies. Això et queda clar des d’un principi, quan el que t’introdueix a l’espectacle és una simfonia de sorolls i llums interpretada per un personatge lúgubre i creepy, animalesc. En aquest espai i aquest temps que són els seus – ell mateix es presenta com a Fer, “el conductor de la sesión” – i que per tant ell domina i coneix i controla, hi rep la visita d’un tal Jose Maria. I a partir d’aquí ja l’hem liada. Amb un ritme frenètic, passes la següent hora seguint el cas d’en José Maria, i amb un final sorprenent i à la Hitchock, se’t dóna la informació necessària per acabar donant un sentit – fixeu-vos, no EL sentit – al batibull de TOT que acabes de rebre.

I fins aquí els spoilers. Ara dos grans per quès del meu al·leluia.

–          Tot el que s’esdevé a l’escenari córre a càrrec dels dos intèrprets. TOT: so, llums, moviments escenogràfics… no duen ni tècnic. Per mi això ja reformula el fet mateix d’estar-los veient. Augmenta d’alguna manera la distància, com si jo realment em colés en un món que no m’és propi – i que per tant no tinc per què entendre. Així, se m’ha obert de forma molt orgànica el fet de mirar (com per exemple quan m’he trobat en un país/situació radicalment diferent a la meva a nivell cultural i he estat capaç de percebre sense judici, perquè no entenc res i per tant la interpretació que en faig és molt neta, molt pura). Aconseguir això en teatre és difícil, i en aquest cas i amb aquest truc tan aparentment senzill a nivell conceptual i tant complicat de dur a terme ells dos ho aconsegueixen d’entrada: Com si em “traguessin” el dret d’opinar:“Tu mira, mira i prou, i de moment no jutgis”… Brutal.

–          Partint d’aquest espai particular i d’una estructura narrativa feta de pilars – els personatges – i elements temàtics – la idea de transcendir, el funcionament de la sessió com una mena de teràpia macabra, la figura d’una tal a-a-aangelica, etc. – Los Corderos.sc juguen, juguen com cabrons malparits a barrejar gèneres i codis i convencions i tot el que se’ls posi per davant. Brillant: Text que passa de narració a banda sonora a tempo per acompanyar un o més fets coreogràfics. Muntatges de llum i so fets també simfonia per coreografies o per prendre el relleu a la narració a estones. Ús de la dansa com a factor rítmic, visual, però també per afegir una capa més a la narració anant-hi a la contra (text diu el que el cos contradiu). Etc.

No els coneixia més que de nom, i sortint de l’espectacle m’he anat a informar a la xarxa. El manifiesto del Teatro bastardo que he trobat al seu Blog m’ha donat el que necessitava. El recomano moltíssim, vegeu: http://loscorderos.wordpress.com/

Que bé tu. Al·leluia, i no per res: finalment torno a trobar-me amb un espectacle de risc, d’exploració de llenguatges i convencions i els seus límits, i que combina un bon treball dramatúrgic de fons (argumental/temàtic/narratiu/digues-li’n x) amb una posta en escena coherent en si mateixa i tenint CURA del punt de vista de l’espectador. No és un “yomimeconmigo”, sinó que és un “yomimeconmigo per a tu, que mires”: Mires el que i com i fins a on jo vull que miris, més o menys, aprox… però en tot cas, et tinc present.

(Article publicat al blog Moving&Thoughts el 12 de novembre de 2011)