“Sempre que algú s’atura i diu solemnement ‘el món ha canviat’, vol dir que el món que l’envoltava ha pres una fesomia diferent i, també, que ell ha après a mirar-lo d’una altra manera.”
Joan Manuel Tresserras i Enric Marín

Un espai escènic és un món de possibles. La llibertat per jugar amb elements diferents sobre un escenari és tan gran com el gust de l’observador per dir si el que veu li agrada o no. I això ja fa anys que dura. Una sana trobada entre un tenora i un DJ rere el teló no hauria de sorprendre ningú a aquestes alçades; i és per això que el nom de l’espectacle, d’entrada, sobta una mica.

In-somni. Crítica en positiu: El nom no fa la cosa. Al text promocional, s’explica que Cobla Sant Jordi, Kulbik i el DJ Mario Nieto escullen establir una convenció narrativa onírica, un món irreal, per fer possible “un espai comú per les seves diverses disciplines artístiques (…), on fins allò més inversemblant encaixa perfectament.” Dit així, fa la impressió que la trobada necessités de l’excusa de la irrealitat per tenir cabuda en el món d’avui. Però és realment així? No és, aquest, un espectacle molt “normal” en el nostre jardí escènic de les delícies? Per què és aquesta trobada més inversemblant que qualsevol altra?

L’elecció d’aquest terme ve donada, potser, per la sensació de distància temporal que separa les dues expressions culturals: La cobla, expressió cultural suposadament de ‘passat’, vs. la música electrònica, expressió cultural suposadament de ‘present’. Inversemblant també podria voler referir a la distància entre el rol que ocupen una i altra dins l’imaginari col·lectiu català. La cobla, símbol d’identitat musical de la Catalunya de pro; vs. la dansa urbana i l’electrònica, fenòmens estrangers arribats de mà de la globalització. Però tant un com altre enunciats són falsos, fruits d’un ball de màscares que justament un espectacle com aquest té la potencial capacitat de frenar.

El ball de màscares, ple d’espardenyes i barretines en el cas que ens ocupa, és el que ha tancat la cobla, junt amb tantes altres formes d’expressió de la cultura popular (i tradicional) en un calaix apart dins les arques del Departament de Cultura des de la restauració de la Generalitat. Amb una intencionalitat política clara i segurament necessària en un principi; però amb un excessiu zel per fixar els que havien de ser els símbols del país durant els anys de la Transició, aquesta divisió administrativa va anar acompanyada de dècades de discurs i acció política enfocades a vincular aquestes mateixes expressions a un passat arcàdic i pre-industrial. Amodernes i atemporals; cobla, sardana i companyia van veure’s convertides així en eines polítiques de diferenciació cultural. Però enlloc de preservar-les com a quelcom nostrat, aquest fer va augmentar el risc d’alienar-les de la societat per complert.

El vel discursiu és avui tant pesat encara que en segueix amagant l’evolució a ulls de molts, fins al punt de titllar d’inversemblant tot contacte amb altres disciplines i llenguatges fora de la bombolla. Eppur si muove: Els Marrecs de Salt (colla castellera) es fan acompanyar de djembés i gralles alhora, Jordi Puntí porta combinant so de tenora i electrònica des de ja fa uns anys, Jordi Català ha ballat mentre tocava el mateix instrument amb la ballarina i coreògrafa de dansa contemporània Lali Ayguadé. El Festival GREC 2011 presentava l’espectacle de Cesc Gelabert La Muntanya al teu voltant, un exemple de trobada entre música per a cobla, ballarins de colla sardanista i ballarins de dansa contemporània. Etc.

L’espectacle de Gelabert em serveix per insistir una mica més en aquest aspecte. A La Muntanya al teu voltant la Banda Municipal de Barcelona tocava música per a cobla orquestrada per a l’ocasió – atenció, no sardanes, o no només – i dues formes de dansa, la sardana i la malanomenada contemporània, que semblava que no s’haguessin trobat mai abans. Tot i que aquest no era l’objecte principal de l’espectacle, el xoc visual entre tipologia de cossos i tècniques era considerable i eclipsava tota altra temàtica: es feia estrany veure als sardanistes, erectes i minimalistes, fer res més que marcar curts i llargs; tant com veure l’esforç dels contemporanis a l’hora d’imitar-los. I això que segurament uns i altres havien compartit, per una qüestió purament de probabilitat i estadística, sales d’assaig en centres cívics i cases de cultura (si bé en diferents horaris). Però no havien compartit circuits, ni bosses de pressupost: passant per les últimes dècades de la història recent per vies paral·leles, esdevenint veïns desconeguts d’una mateixa escala.

La dansa contemporània va estendre’s ràpidament a Catalunya durant la Transició, i allí on s’intentava – si bé no s’aconseguia – tancar la dansa tradicional al buit per preservar-ne el valor diferencial i radicalment català; la dansa contemporània era benvinguda i ben trobada per ser quelcom nou, actual, trencador, diferent. Europeu. Les dues necessitats catalanes: la de ser avantguarda, la d’obrir-se a Europa i al que passés fora de l’asfíxia dels anys de dictadura com més aviat millor; i la necessitat de diferenciar-se protegint el tret i el producte cultural d’antuvi com una marca, van permetre aquesta evolució en paral·lel. Colles sardanistes i esbarts van quedar excloses de la denominació general de Dansa per ser vistos i presentats exclusivament com a Folklore a i per a públics, acadèmics i gent de la professió. Tant és així, que sovint ni se les menciona en els repassos d’història de la dansa a Catalunya. I no obstant això – o gràcies a això, ja que també és cert que han gaudit d’una situació econòmica privilegiada per ser ‘fet diferencial’ – aquestes formes d’expressió de la cultura popular han crescut i canviat, essent avui disciplines tant vives com la música electrònica i la dansa urbana. Cohabiten, totes elles, en un mateix present: No hi hauria d’haver res d’inversemblant en la seva trobada.

Entrant ara més a fons en la màscara identitària, cal recordar i insistir en la flexibilitat d’aquest concepte. Identitat és un terme elàstic, porós. Imaginari, diu Benedict Anderson referint-se al nacionalisme. El que ens identifica com a catalans avui pot ser diferent al que ens identificava com a catalans ahir, i només cal fer una ullada fugaç a la situació política actual per veure que la sardana i la tenora ja no en són els marcadors musicals principals. És més: per darrere la màscara aquestes expressions són, ras i curt, un llenguatge expressiu més, amb com a principalsidentificats els seus afeccionats i seguidors. I això no és dolent: La sardana es prodiga en places i festes majors i la balla qui la vol aprendre; igual que el swing. Un concurs de colles sardanistes poques diferències té a nivell de funcionament i concepte amb un concurs de patinatge sobre rodes o una batalla de hip-hop – ves per on. La cobla trepitja escenaris i sales de concert per igual, i es programa el repertori de cent anys d’història costat per costat de nous compositors – Francesc Cassú, Carles Santos, Marc Timón. Etc.

La música de cobla com a expressió cultural popular i de present no és, per tant, patrimoni de Catalunya sinó de qui la gaudeix en les seves diverses formes. Assumir això permet deixar anar llast i acceptar-ne la ductilitat: la música de cobla també és porosa, plena de possibilitats molt versemblants d’intercanvi i trobada amb altres llenguatges. Hi ha menys risc de pèrdua de valor simbòlic en aquesta disposició mental – perquè se’n podrà entendre l’evolució sense sentiment de culpa – que en la del conservacionista – que n’aïllarà els trets i en cedirà el cadàver a museus i arqueòlegs. En paraules de Joan Manuel Tresserras, les tradicions, per mantenir-se, han d’anar canviant constantment. Si no, es fossilitzen.

També el Hip-hop duu màscara, si pretenem definir-lo com un fet global que se salta la distinció de tota frontera. La seva evolució històrica, des que aparegués al Bronx a finals dels anys setanta, és justament un exemple paradigmàtic d’un altre fenomen molt del segle XXI: LaGlocalització. El Hip-hop s’origina com una expressió cultural popular d’un grup social concret: els joves amenaçats per la manca de perspectives en un ghetto marginal, a l’ombra de la metròpoli. Ràpidament, altres grups socials similars arreu del món van identificar-se amb els seus codis i els van reproduir, això sí, adaptant l’estètica a les necessitats del seu propi context per poder-s’hi identificar. És a dir: la condició de fenomen global o globalitzat va venir acompanyada d’un necessari i essencial tint local en cada cas, amb el que s’identificaven els membres d’una comunitat més petita. Repetint analogia, el Hip-hop era i és abans que res forma d’expressió i marcador d’identitat de qui el balla i de qui en gaudeix al si del seu context local – sense que això impliqui col·locar-li fronteres.

Ambdós llenguatges, finalment, han evolucionat i segueixen evolucionant. Es ramifiquen. Es professionalitzen. Es fan competicions de cobla i lluites de dansa urbana. Abandonen la plaça i el suburbi i pugen a l’escenari, on hi ha qui en separa les parts i les posa al servei de nous experiments i a veure què passa. De ser forma d’expressió amateur a estil professional de dansa. De ser música d’acompanyament d’una forma dansada tradicional i popular a un llenguatge musical autònom amb el què es pot compondre de tot. Perquè aquest nostre jardí ho permet. In-somni és per tant un espai comú per a tres disciplines artístiques amb estètiques, practicants, ritmes i públics molt diferents. Sí. Però no és un espai inversemblant. Ni tan sols o precisament no a Catalunya, que es defineix per ser una cultura de síntesi, de lloc de pas. Tot i tot. Més que un espectacle oníric, doncs, té el poder precisament de ser una sacsejada, un despertar, on es reveli aquest contacte com a quelcom curiós, si es vol; i amb la potencial capacitat d’acostar entre si dues o més comunitats imaginades que cohabiten en un mateix temps i en un mateix espai. Per sobre de tot però, cal presentar In-somni com a quelcom REAL, sa, de present, mostra de vitalitat i de normalitat rere una màscara que ens hauríem de plantejar si no ha deixat de fer falta a aquestes alçades de la pel·lícula.

Article publicat al Blog del Mercat de les Flors el 17 de setembre de 2015

BIBLIOGRAFIA

ANDERSON, Benedict (2005). Comunitats Imaginades: reflexions sobre l’oringe i la propagació del nacionalisme. Universitat de València.

BROOK, Peter (1986). The Empty Space, Simon and Schuster, 1996.

CACCIARI, Massimo (2004), Le théatre, l’Europe l’archipel. Article no publicat.

DELGADO, M. (1998): Diversitat i integració. Lógica i Dinamica de les Identitats a Catalunya, Empúries, Barcelona.

FISCHER LICHTE, Erika (2002). History of European drama and Theatre. Routeledge. London.

FONTANA, Josep (2014) La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Eumo Editorial, Barcelona

SOLÉ, Carlota i PARELLA, Sònia. Identidad colectiva y ciudadanía europea:http://ruc.udc.es/bitstream/2183/2724/1/SO-5-2.pdf

TRESSERRAS, Joan M. i MARIN, Enric (1994). Cultura de Masses i Postmodernitat. Edicions 3i4, València.

TURNER, B.S. (1994): “Postmodern Culture/Modern citizens”, a B. Van Steenbergen (ed.), The Condition of Citizenship, Sage Publications, London.

VENDRELL, Ester (2007). Catalunya: “Dansa al s.XX, una història truncada. Etapes històriques i estètiques”, a Estudis Escènics: Quaderns de l’Institut del Teatre. Num. 32, p. 133-143

VENDRELL, Ester (2008). Historia de la dansa a Catalunya, polítiques i identitat. Tesi Doctoral dirigida per Ma Josep Ragué. UAB

Vídeos i Altres enllaços d’interès

Conferencia a la universitat d’Stanford de Juan Manuel Trsserras, sobre la cultura de síntesi. http://www.naciodigital.cat/noticia/8536/conseller/tresserras/stanford/necessitem/sectors/industrials/forts/tots/ambits/cultura

Glocalització i Hip Hop: https://www.academia.edu/1591080/Hip-Hop_Hybridity_for_a_Glocalized_World_African_and_Muslim_Diasporic_Discourses_in_French_Rap_Music

Vídeo sobre el treball de Jordi Paulí amb la tenora i la música electrònica: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/La-tenora-amb-pedals-de-Jordi-Pauli/video/3630317/

Encontre: Laly Aiguade i Jordi Català. Fragment. https://www.youtube.com/watch?v=QnbgswTXXQA

La muntanya al teu voltant. Cesc Gelabert. Fragment. https://www.youtube.com/watch?v=6tDB0eKQEis

Enyor: Cesc Gelabert. Fragment. https://www.youtube.com/watch?v=Y1g4xjpdh8A

Vídeo promocional de Lafaille: cobla i electrònica. https://www.youtube.com/watch?v=bBSkCzlh-BQ

Història de la cobla https://ca.wikipedia.org/wiki/Cobla

Pàgines companyia i relatius a l’espectacle:

Kulbik: http://www.kulbik.com/

Mario Nieto: https://soundcloud.com/marionietomusic

Cobla Sant Jordi: http://www.coblasantjordi.cat/INICI.html

Assaig de l’espectacle: https://www.youtube.com/watch?v=AXWsuhIPFL8